I no sé com, línies i formes ja s’ha acabat...


Si, ha passat més d’un mes...


Un mes on he parlat molt de les escultures del Joan, aquelles de formes femenines, els ponts de comunicació, dels talaiots de Menorca i les seves costes...


Un mes on he parlat dels blancs, els negres i l’infinit món de grisos del Rafael, aquells mons introspectius, profunds i laberíntics dels seu autor...


Amb els dies les formes del marbre se m’han fet més suaus, les línies dels dibuixos més dures. Ha estat així com ho he viscut. Un material pesant com la pedra m’ha semblat lleuger i proper. Un material lleuger com el paper m’ha semblat fort i dens.


I perquè? No ho sé. La vida és així, plena de contradiccions, de pols oposats que per estranyes sinergies funcionen i es complementen.


I així ha estat entre les escultures del Joan i els dibuixos del Rafael. Gràcies per compartir amb mi aquestes setmanes. Gràcies per fer-me partícip de la vostra amistat.


El dissabte, darrer dia de l’exposició, un nen va entrar amb la seva mama. Em pregunto perquè no deixa de sorprendre’m la curiositat infinita dels nens... Aquest nen s’ho va mirar tot. Em va demanar permís per tocar les “pedres”, no entenia els dibuixos tot i que va copiar un d’ells, i al final, quan ja marxava, es va parar davant d’una de les escultures. Em va dir “és diferent”. Li vaig respondre “si, no és tant freda perquè no és marbre, és resina, i això fa que tingui una temperatura diferent” Em va mirar, va fer un silenci, pensava alguna cosa, jo no sabia el què, i al final, em va dir “és una lluna dormida en el seu llit”


Els dibuixos es despengen, les escultures s’amuntonen, els llums s’apaguen...


Bona nit...


I això és el que escolto mentre escric aquesta entrada...


0 vistas

ÚNASE A NUESTRA NEWSLETTER    Las últimas noticas de Artemisia directamente en su bandeja de entrada.

Conéctese con nosotros

  • Instagram
  • Facebook
  • YouTube
  • LinkedIn