Son les 19h, estic acabant de preparar la música a la sala. Vaig en xandall, dono per fet que ningú vindrà tant aviat, la cita és a les 20.30h. Escolto uns toc toc al vidre. Aixeco el cap. El reconec immediatament, el Ramón Casalé, el crític d’art que avui espero. I allà estic jo, amb la meva roba d’estar per casa, intentant fent veure que soc galerista! In ens mirem la sala, l’obra, i comencem a parlar de galeries, d’artistes, em dóna bons consells, l’escolto, però el temps va passant, i estic concentrada en el que m’explica, però... vaig en xandall!!!!
I li suggereixo que m'esperi fent un cafè. I a la velocitat de la llum pujo a casa, serveixo les maduixes, preparo la font de bombons, trec el cava de la nevera, em vesteixo, negre rigorós com sempre, aquest cop però al más puro estilo Kim Novak (no ho dic jo, ho diuen els meus amics, i juro por Shiva que no los he sobornado para que lo digan!)
I la gent comença a arribar. Natalie Cole, Jonh Coltrane, Areta Franklin... Servim unes copes i ràpidament es respira una oloreta de “aquesta exposició és deliciosa” “m’encanta” “aquests tons son inspiradors” “molt harmoniosa” Ja començo a flotar. No tenia dubtes, però ara tinc la confirmació.
I pren la paraula en Ramón, i parla de la Pilar, de la seva trajectòria, de la seva obra, de les seves qualitats com artista. I la Pilar no parla gaire, però mira, observa i comunica...
I es passegen per la sala gent que diu descobrir Artemisia per primer cop. I que et pregunta per la sala, per l’obra, per l’artista, i et sens satisfeta d’haver fet els deures i mostrar catàlegs i mirar de donar respostes... I t’encanta tenir a la sala a Jordi Castells (un dels millors escenògrafs dels mon) i poder presentar-li a Manuel Oporto (artesà de Dracs Bruts) i veure com s’anoten a l’agenda una futura quedada per intercanviar impressions... I sentir-se orgullosa de què artistes que han passat per la sala com Angela Icart, Angela Álvarez, Josep Masaguer, Joan Anton Mas, s’apropin de nou i t’acompanyin una vegada més, i puguin conèixer altres fotògrafs, algun crític d’art... En un racó, de manera discreta però sempre fidel, els teus amics, que no et fallen, i no et pots sentir més orgullosa de saber que comptes amb ells... Gent de Barcelona sorpresa perquè a províncies es facin propostes com aquesta (ai la gent de Barcelona que no s’acaba de creure que hi ha vida fora dels perímetres de la seva ciutat...) I el meu suport tècnic, la meva germana fent de cambrera, els meus pares sempre atents per si necessito res...
I la Pilar continuar sense parlar gaire, però em mira i sé que tot està bé.
L’estona va passant i poquet a poquet, però sense preses (serà que la gent està còmode), comencen a acomiadar-se...
I de cop em trobo a la Pilar, en Josep, les Angeles... i em deixen estar entre ells, parlant, respirant la seva sensibilitat d’artistes. I m’emociona tenir l’oportunitat d’envoltar-me de persones com elles.
És tard, i a la sala ens quedem l’Angela Alvarez, artista, amiga, confessora... i jo. I deixem una llum més suau, s’escolta The girl from Ipanema, seiem i ens servim una copa, i comentem com ha anat la nit, unes maduixes, uns bomboms...
Com t’has atrevit a posar una obra d’art sobre la taula del vernissatge? Angela, potser no cal sacralitzar tant l’art, no et sembla? Era una manera diferent de mostrar-la. Hombre, no claro que no, pero y si le pasa algo? Angela, decía Picasso que lo importante no es la obra sino el drama humano que se esconde detrás de la obra. Con Picasso hemos topado! Ei me ha encantado reencontrarme con Angela, con Josep... Si unos cracks, me encanta que “mis artistes” tengan ganes de volver a visitarme. Mmm... de donde sacas estos bombones? Secreto de estado lady! Me encanta Pilar Perdices, me encanta su obra, me encanta ella. Que dulce... Si, yo creo que ha estado cómoda verdad? Cincuenta años dedicada a la pintura y me dirás que la falta de reconocimiento ha sido por no ajustarse a una corriente artística, no tendrá nada que ver haber sido mujer, no que va! Ai mi artista, que ya le sale la rebelde que lleva dentro! Me encanta como vas vestida hoy, super xic! El cinturón es de una gabardina... Pero Cristina no lo digas! Si queda super! Pero si sólo te lo digo a ti! Ponme otra copa, pero poco que tengo que coger el coche. He enseñado tu obra que tengo abajo. Vengo a una inauguración y me dan ganas locas de llegar a casa y ponerme a pintar. Ai Angela, vas a la 080? Si, tengo entrada, si consigo otra te vienes eh! Claro claro, sabes? a lo mejor Artemisia no está mal, a lo mejor Artemisia me llevará a algún sitio… Cristina, siempre supe que cuando mi maleta cargada de guantes entraba por las puertas de Artemisia empezaba un gran viaje para ti, no lo dudes. Y tu que lo veas!
I apurem les copes... Desconnecto la música, apago llums, tanco la porta, baixo la persiana….