No, no ho és, i menys de la mà de dos artistes com Joan Escudé i Rafael Cuartielles.
Perquè l’Artemisia segueix creixent i amb ganes de provar coses noves, i no se sap bé perquè, un cop de sort darrera l’altre, artistes com els que avui tenim aposten per exposar a la sala.
En Rafael…
El primer cop que vaig anar a l’estudi del Rafael em va fer pujar unes escales i entrar a una sala. A mà dreta hi havia paret amb tot de dibuixos petits, no més de 15-20, en b/n, a tinta xina. “Que és això?” li vaig demanar. “Ah, no res, coses que faig per distreure’m” em va respondre. I em va fer entrar a una segona sala. Havia preparat tot d'obra pictòrica. Me la vaig mirar, però jo m’havia quedat amb aquella historia del b/n, de 15x20... amb un concretament. Al cap d’una estona em va dir “et vull ensenyar una cosa” va obrir una carpeta i em va mostrar el que avui tenim a les parets d’Artemisia. Ho vaig tenir clar deseguida. Us diré que al marxar de l’estudi vaig sortir amb una cosa sota el braç, de 15x20, en b/n, un concretament...
Un altre dia en Rafael em va dir “cada dibuix és un mon, hi ha molt a dir sobre ells, en tots ells hi soc jo”. Si anem a la teoria, el dibuix constitueix el pilar de la docència, preparatori per a realitzar pintures, s’utilitza el dibuix en l’arquitectura, en la preparació de gravats… Però els dibuixos de Rafael Cuartielles ens mostren una obra en si mateixa, potser, més descarada, més fresca que no pas una tela pintada? El recorregut dels dotze dibuixos que tenim a la sala es complementa amb una obra pictòrica que dóna la nota de color a una exposició monocromàtica i que potser, si ens hi fixem, hi podrem trobar el vincle que sens dubte tenen...
En Joan...
El primer dia que vaig anar a l’estudi del Joan era una nit que diluviava! M’havia dit “Puja per la carretera de l’Arrabasada, als 2 km gires a la dret per un camí de sorra, i deseguida la primera casa de l’esquerra”. No tenia ni idea d'on anava. Tronava, plovia moltíssim, el cel era vermell intens i semblava que m’havia de caure a sobre d'un moment a l'altre, em sentia com si fos a Mullhovand Drive! Quan vaig estar a l’estudi en Joan em va començar a explicar la seva obra. Jo l’escoltava, però alguna cosa m’atreia a tocar cada peça. Al cap d’una estona li vaig dir “ai, t’ho estic tocant tot” i ell em va respondre “ja està bé, una escultura s’acaba quan tu la toques”
Sovint tenim poca familiaritat amb les escultures, potser és difícil conjugar el món de les idees amb la matèria. En Joan ho fa amb peces abstractes, delicades, femenines i plenes de sensualitat. I si us doneu l’oportunitat, us descobrireu a vosaltres mateixos tocant cada peça, perquè ja a ho sabeu, podeu fer-ho, “l'escultura s’acaba quan tu la toques”
Us deixo amb una de les músiques que van ser la BSO de la nit de la inauguració.