top of page
Foto del escritorCristina Requena Villalba

I per acabar el dia...


Avui un membre de l’staff Artemisia, la cambrera oficial alhora que psicòloga, i una servidora hem recorregut 800 km entre anar i tornar a Nimes per visitar el Carré d’Art Musée D’art Contemporani.


Fa uns dies li vaig escriure un mail en el que adjuntava l’enllaç de l’actual expo que hi ha al museu: “Moving, Norman Foster on Art” i li demana “vamos?” i em va dir “vamos”.


Y hemos ido.


Mentre anàvem cap a la France comentàvem que teníem ganes de veure els promesos Giacometti i Calder, però sobretot teníem ganes de veure aquestes peces en el context d’un museu que no coneixíem però que, vamos a ver, és un Foster, amb una expo comissariada per Mr. Foster, amb peces de col·lecció pròpia del Sr. Foster, i naturalment, darrera de tot plegat hi ha Ivorypress, (espai que encara no conec però al que em moro de ganes d’anar), a més, sóc una fan incondicional de la Sra. Foster. Tot apuntava a que, senzillament, tot seria la “ostia” (és pot dir ostia en un blog com aquest?)


- “Ah, es esto?


Doncs si, l’edifici ens ha deixat una miqueta fredes. El Carré té 20 anys, però 20 anys enrere era la dècada del 90, no és tant…Altíssimes parets de vidres si, unes escales de vertigen si, una estructura quadrada de sales (totes elles giren al voltant de l’escala) que te conviden a ser visitades d’esquerra a dreta, i segueixes la visita en forma d’espiral pujant unes escales que et fan girar en sentit contrari al primer pis si, una cafeteria a la part alta amb una terrassa amb vistes fantàstiques si, i a la part baixa una biblioteca, una llibreria, i un gran ambient de públic si si i si.


I i tot i així, ei, ho sento, però a mi no m’ha impressionat.


Potser ha estat la falta de manteniment, digueu-me “filar prim” però quan veus els terres destrossats (literalment), un pis que es mou amb cada passa que fas, una il·luminació dubtosa, uns sostres que no saps si venen o van, un excés d’ambientador… Ai, no sé, tot plegat…


Lo primer uns Barceló enormes, val, bé.


I a continuació el promesos Giacometti i Henry Moore, però tot tancat dins d’enormes caixes de vidre. Ai... ja hi som, ho sento però…


A continuació uns quants Matias Spescha que m’han agradat.


Seguim la visita i ens trobem amb les geometries de Ai Weiwei. Ei, però, un moment, perquè peces tant fantàstiques estan plenes de pols? Em resulta incomprensible.


Fins arribar aquí hem vist peces increïbles però col·locades, ho sento però ho haig de dir, de manera confusa.


Estem a la sala del mòbils de Calder. Ai per favor “no fotos, no toquis, no respiris” casi em diuen. Però una cosa, que el nom ho diu tot, “mò-bil” Si sembla un insult que els tinguin quiets!!! És una peça fantàstica, una estructura perfecta, però, perquè està posada d’aquella manera que és com si et digués “Sabes que? Ni me mires”


El video de Michael Rovner té gràcia, però, va home, dóna’m una pista, el cartell per saber que estàs mirant està a la sala del costat, no té cap sentit.


No parlaré dels dos enigmàtics personatges situats a la sala nº6 perquè m’entren escalfreds (la paraula escalfred em sembla que no està acceptada)


La sala 11, s’ha de reconèixer, entres completament a les fosques i et trobes amb una instal·lació de Tomás Saraceno (ei, en serio, no sabia que estava mirant i li he demanat a la noia de la sala, i m’ha respòs un “ai, no sé…” Ei, que està passant?) Eren dues caixes de vidre dintre de les quals hi havia teixits infinits de teles d’aranyes i les seves creadores, un joc molt ben ideat per observar la relació entre els microcosmos i el cosmos de l’univers.


La sala amb les escultures de Juan Asencio y Brancusi ha estat una de les meves favorites. Sobra dir que tampoc he fet foto.


Cap al final de la visita et trobes una sala enorme dividida amb un pladur que dibuixa una de les diagonals. Darrera, completament amagats, cinc William Turner que com et descuidis... Jo m’he dit a mi mateixa “ei, que casi m’ho perdo!!!” . I un Marck Rothko, aquest si, darrera una d’aquelles cordes que t’impedeixen apropar-te.


Al final de tot, una peça de Cristina Iglesias.


A tot arreu prometien una expo molt personal, muntada excepcional i originalment, fent us de llocs comuns no propis de ser habitualment espais expositius.


Nois... hi ha peces fantàstiques, altres, personalment no em diuen tant però no seré jo qui digui que no són fantàstiques. El que si diré (i aquí me la juego) és que a mi em sembla que es podrien haver treballat una miqueta més el muntatge...


I hem fet un cafe latte, una crepe de Nutella i hem tornat cap a casa.


Avui he vist un Calder, un Gioacometti, un Turner, un Rothko... ei, que més puc demanar!



2 visualizaciones0 comentarios

Entradas recientes

Ver todo

Comments


bottom of page